Trencar l’olla

Aquests dies d’estiu, a les festes majors o de barri, sovintejaven els jocs de cucanya com a divertiment per a la canalla. Un dels més coneguts és el de trencar l’olla.

El joc consisteix en aconseguir trencar, a cops de bastó i amb els ulls tapats, una olla de terrissa que penja d’una corda. L’atuell sol contenir caramels i llaminadures, monedes o alguna petita joguina, però també aigua o farina que pot caure sobre qui la trenqui.

La corda que sosté l’olla està fixada per un extrem, però es pot moure per l’altra. L’olla es pot moure i el xiquet o xiqueta participant, amb una bena als ulls i desorientat perquè de bon començament se li fan donar uns quants tombs sobre si mateix, ho té més difícil per encertar el cop. El públic pot ajudar, o no, amb indicacions de fred o calent i exclamacions. Tot plegat és motiu de gresca.

El joc tenia versió d’adults en els balls de la pinyata, balls de Carnaval que tenien lloc el primer cap de setmana després del Dimecres de Cendra. Aquests balls, una forma de perllongar la festa un cop entrat el període de restriccions, havien estat molt comuns a les societats reusenques en el grans carnavals del segle XIX i primer terç del XX.

El joc ens mostra com l’olla de terrissa, un objecte comú, necessari, emprat a diari en el passat, pot perdre la seva funció i ser sacrificat per contribuir a la diversió festiva.

El poc valor econòmic d’aquesta peça de terrissa, desplaçada en el seu ús per atuells metàl·lics i per l’evolució de les cuines, motivà que a les acaballes del segle XX l’olla de fang esdevingué més un estri de joc que altra cosa. Es començaren a obrar també, en alguns tallers, olles d’argila sense envernissar, destinades només a ser trencades. D’aquestes encara se’n fabriquen.